Quan la neu es cansa i es fa tendra, 

quans desitjos en aquell moment, 

quanta vida, 

quanta primavera, 

jo no puc assaborir-les no puc canviar de rumb els pensaments. 

Si pogues reviure un cop aquest instant,

de gran, quan ja ningú recordi com va ser. 

Ho faria sense por i sense innocència 

com aquell que va oblidar que parla d´ell. 

Viure de nou, al recordar, 

el regust d´un temps llunyà i d´algú que sents, 

potser teu aprop fugaç. 

Que no saps si feia mal, 

o era un somni sobrenatural que el destí no et va atorgar. 

Aquella veu, aquell desitg, 

aquella bogeria. 

Tu, que et perds, que ja no se per on trobar-te fes, desfes, 

i torna per tornar a allunyar-te omples buits que han posat en banda. 

I jo que veig, que lluito però se m´escapa, sé,

 que el temps, m´ensenyarà com oblidar-te però l´espera resulta llarga. 

I tu, que et perds, que ja no se com allunyar-me. 

Fes i desfes, potser el culpable vaig ser jo que vaig fer malament, 

de forma inconscient, premi sense interès.

Misteri que ara ja no resoldré, em manca fe.