Quan la neu es cansa i es fa tendra,
quans desitjos en aquell moment,
quanta vida,
quanta primavera,
jo no puc assaborir-les no puc canviar de rumb els pensaments.
Si pogues reviure un cop aquest instant,
de gran, quan ja ningú recordi com va ser.
Ho faria sense por i sense innocència
com aquell que va oblidar que parla d´ell.
Viure de nou, al recordar,
el regust d´un temps llunyà i d´algú que sents,
potser teu aprop fugaç.
Que no saps si feia mal,
o era un somni sobrenatural que el destí no et va atorgar.
Aquella veu, aquell desitg,
aquella bogeria.
Tu, que et perds, que ja no se per on trobar-te fes, desfes,
i torna per tornar a allunyar-te omples buits que han posat en banda.
I jo que veig, que lluito però se m´escapa, sé,
que el temps, m´ensenyarà com oblidar-te però l´espera resulta llarga.
I tu, que et perds, que ja no se com allunyar-me.
Fes i desfes, potser el culpable vaig ser jo que vaig fer malament,
de forma inconscient, premi sense interès.
Misteri que ara ja no resoldré, em manca fe.
+copy.jpg)