martes, 26 de mayo de 2009


Quan la neu es cansa i es fa tendra, 
quans desitjos en aquell moment, 
quanta vida, 
quanta primavera, 
jo no puc assaborir-les no puc canviar de rumb els pensaments. 
Si pogues reviure un cop aquest instant,
de gran, quan ja ningú recordi com va ser. 
Ho faria sense por i sense innocència 
com aquell que va oblidar que parla d´ell. 
Viure de nou, al recordar, 
el regust d´un temps llunyà i d´algú que sents, 
potser teu aprop fugaç. 
Que no saps si feia mal, 
o era un somni sobrenatural que el destí no et va atorgar. 
Aquella veu, aquell desitg, 
aquella bogeria. 
Tu, que et perds, que ja no se per on trobar-te fes, desfes, 
i torna per tornar a allunyar-te omples buits que han posat en banda. 
I jo que veig, que lluito però se m´escapa, sé,
 que el temps, m´ensenyarà com oblidar-te però l´espera resulta llarga. 
I tu, que et perds, que ja no se com allunyar-me. 
Fes i desfes, potser el culpable vaig ser jo que vaig fer malament, 
de forma inconscient, premi sense interès.
Misteri que ara ja no resoldré, em manca fe.

sábado, 16 de mayo de 2009